Paraules buides sense sentit per a mi
s'apropen a ma vida marcant el meu destí
el preludi d'un obra que està per començar,
espero no perdre l'esperança, seguir i lluitar.
Sentiments d'enyorança que em mantenen afligit
soletat i tristesa, sembla que m'hagi d'esclatar el pit,
no surt el sol d'un nou dia en la foscor que estic vivint
ni sembla que arribi ajuda per animar el meu esperit.
Com una fulla seca es desploma el meu cos sobre el llit
i el meu jo interior s'amaga en un racó fosc i humit,
no trobo la sortida a aquest cruel i llarg laberint
on la raó desapareix i no em queda cap amic.
Un túnel sense final, un camí sense un fi definit,
ruta mortífera i tancada de la qual ningú ha sortit,
vent del desert del meu ànim que arrossega aquell crit,
crit que defineix els mals actes dels que no m'he penedit.
La font del problema la veig cada matí
quan em miro al mirall i m'hi veig reflectit,
un èsser amb la mirada perduda i abatut
que en si mateix ja no troba ni defecte ni virtut.
Quan em vull posar les piles que se m'han descarregat
i quan prenc impuls acabo a terra desconsolat
em poden els complexes d'aquesta cruel societat
on triomfen els poderosos que ens fan sentir esclavitzats.
Fart n'estic, de mentides i veritats,
quan sé que el món funcionaria si hi hagués més humiltat
intento trobar en mi aquest aspecte positiu i desenfadat,
però només sóc un espectre que viu constantment ofuscat.
Dia darrera dia em sento més apartat
sotmés a rebuigs i una gran necessitat
amor és el que em falta, ningú me'n pot donar
ho sento però em rendeixo, m'he cansat d'esperar.