jueves, 26 de enero de 2017

Marina

Secuestrar tu sonrisa de madrugada
y que tus ojos se fundan con los míos hasta el despuntar del alba.

Acariciar tu pelo mientras la humedad del rocío nos embriaga
y tus suaves mejillas me desnudan con mirada sonrosada.

Abrir tu mente, acelerar tu corazón, invadir tu alma,
que el oleaje de tus pensamientos resuene en mis oídos en forma de palabras
mientras el cielo estrellado de funde con este infinito mar en calma.

Sacudir tus emociones, seducirlas, excitarlas,
conectar con aquella parte de tu ser que permanecía escondida, pura e intacta.

Abrazar tu espíritu con un beso y rozar tus labios con mis dedos
siendo tus dientes luceros y tu cuerpo el esbozo de este lienzo.

Hermoso ángel taciturno, protagonizas mis sueños cuando caen mis párpados, déjame agarrarte fuerte, déjate llevar,
anhelo universal, eres todo cuanto deseo, una pena que no seas real.

Abatut

Paraules buides sense sentit per a mi
s'apropen a ma vida marcant el meu destí
el preludi d'un obra que està per començar,
espero no perdre l'esperança, seguir i lluitar.

Sentiments d'enyorança que em mantenen afligit
soletat i tristesa, sembla que m'hagi d'esclatar el pit,
no surt el sol d'un nou dia en la foscor que estic vivint
ni sembla que arribi ajuda per animar el meu esperit.

Com una fulla seca es desploma el meu cos sobre el llit
i el meu jo interior s'amaga en un racó fosc i humit,
no trobo la sortida a aquest cruel i llarg laberint
on la raó desapareix i no em queda cap amic.

Un túnel sense final, un camí sense un fi definit,
ruta mortífera i tancada de la qual ningú ha sortit,
vent del desert del meu ànim que arrossega aquell crit,
crit que defineix els mals actes dels que no m'he penedit.

La font del problema la veig cada matí
quan em miro al mirall i m'hi veig reflectit,
un èsser amb la mirada perduda i abatut
que en si mateix ja no troba ni defecte ni virtut.

Quan em vull posar les piles que se m'han descarregat
i quan prenc impuls acabo a terra desconsolat
em poden els complexes d'aquesta cruel societat
on triomfen els poderosos que ens fan sentir esclavitzats.

Fart n'estic, de mentides i veritats,
quan sé que el món funcionaria si hi hagués més humiltat
intento trobar en mi aquest aspecte positiu i desenfadat,
però només sóc un espectre que viu constantment ofuscat.

Dia darrera dia em sento més apartat
sotmés a rebuigs i una gran necessitat
amor és el que em falta, ningú me'n pot donar
ho sento però em rendeixo, m'he cansat d'esperar.

Funambulista

Suéltate, ahoguemos la presión,
te dejo elegir, ¿beso o abrazo?
el requisito, que sea con pasión
y también dulce como el helado.

La frialdad es una ilusión a tu lado
y la soledad un espejismo pasado,
qué suerte sentir cómo tus brazos
curan este corazón hecho pedazos.

Sé que dudas pero aquí no hay engaño,
confía, estoy aquí para guiar tu sonrisa,
tal vez ahora me ves como un extraño
pero yo creo en el amor a primera risa.

Mírame, fijamente, y acaríciame lento,
que tus magos ojos desnuden mi piel
y tus finos dedos recorran mi cuerpo,
déjame morder esos labios sabor miel.

Perfuma mis amaneceres con tu olor,
susúrrame con ternura lo que sientes,
perdámonos juntos, olvidemos el dolor,
es hora de que se unan nuestras mentes.